Adolescència perduda

Remuntem-nos l'any 2005. Època de telèfons mòbils amb pantalles sense color, i on un Nokia 3310 et convertia en el rei del pati. Recordo bé aquest any perquè va ser quan vaig reunir prou diners per comprar-me la meva primera càmera digital. Va ser una Olympus. Una compacta molt bàsica (la c360 si no em falla la memòria). Mai havia tocat una càmera ni sabia els fonaments de la imatge. No la sabia fer funcionar i era lentíssima. Odiava els 2 segons que passaven des que premies el botó, fins que es feia la foto. Com també odiava els 7 segons que tardava a posar-se en funcionament quan desplaçaves la tapa de l'objectiu. Però això si: em fascinava. El fet de poder documentar el meu dia a dia era quelcom que m'atreia molt.

Llavors tenia 15 anys. Feia mil activitats i estava envoltat d'amics a totes hores. A per tot on anava, ho feia acompanyat de la meva càmera. Feia retrats, captava moments o si el lloc em cridava l'atenció, feia fotos del paisatge. No tenia ni idea del que feia. Però gaudia molt amb el fet de poder tenir un record de què m'havia passat. Mirar les fotografies a l'ordinador era pura màgia per recordar tots aquests bons moments.

La meva passió per la fotografia cada cop anava a més. Recordo el dia que em vaig emprenyar seriosament perquè no vaig poder fer una fotografia macro. Ara entenc el que significa aquesta paraula. Però en aquell moment només buscava la manera de desenfocar molt el fons i destacar un petit element del quadre. Tenia la imatge al cap però no podia fer-la per falta de coneixements i capacitats de la càmera.

Continuava sense diners, així que la idea d'actualitzar-me a una càmera més bona era un no rotund. De manera que vaig optar per adaptar-me al que tenia. Va costar força, però sabent les limitacions del meu equip, buscava solucions creatives a les fotos que tenia al cap. I sempre que em sortia l'oportunitat, m'autoanomenava encarregat de fotografiar cada sortida que fèiem amb els amics. I és que en aquell moment, ja tenia infinitat de tardes documentades d'on havia anat, amb qui o que havia fet.

Va arribar el 2008 i per fi vaig poder renovar el material: càmera nova (sony A350) i disc dur extern per guardar tot l'arxiu que havia anat acumulant des de l'adolescència. Era època de canvis; estava a punt de començar la universitat i tenia ganes d'aprofundir en aquest món dels audiovisuals.
L'ordinador de casa ja estava ple, i el fet de tenir un disc dur extern va alliberar-me de molts mals de cap. Era un "trasto" fiable, de 50gb, petit pel què es podia esperar i tenia dos cables: un usb per comunicar-se amb l'ordinador i un cable llarguíssim per endollar-se a la corrent.

Estava aprenent fotografia, tenia 18 anys acabats de fer i tot era perfecte. Fins al moment que un company de classe va passar pel costat de la taula on estava treballant i va emportar-se el disc dur per endavant. No va veure el cable de la corrent. I com us podeu imaginar, el "trasto" va sortir volant; per acabat rebotant 3 o 4 cops a terra. Resultat? TOT l'arxiu de fotos de la meva adolescència perdut.

No he pogut acompanyar aquesta historieta amb cap foto (totes horroroses, però devien fer riure) perquè no en tinc. He provat molts mètodes per recuperar tota la vida que tenia allà a dins. Però no hi ha hagut manera. Dins el meu cap encara guardo moltes d'aquelles fotos. Però la resta s'han perdut... De fet, quan penso en aquesta època sempre em ve un regust agredolç. Perquè se que m'ho vaig passar molt bé i vaig viure mil situacions fantàstiques. Però agre per la impotència de no tenir tot aquest arxiu tan personal, i que tanta feina em va portar.

Ha plogut molt des de llavors. I tot això està més que superat. He viscut moments infinitament millors que aquells. Però potser justament per això, avui sóc tant curos amb les fotos que faig. Conservo els originals de tot. Faig còpies de seguretat cada setmana i guardo els arxius definitius en discs durs per duplicat en dos llocs diferents.

Feu àlbums, imprimiu les imatges o guardeu-les per duplicat també. Però mai us refieu d'un sol suport digital. Perquè pot fallar o accidentar-se per causes majors. I creieu-me quan us dic que perdreu molt més que records. Perdreu un tros de la vostra vida. Jo hi vaig perdre 4 anys i mig.
I sent conscient del que se t'escapa quan et passa això, no voldria mai que vosaltres perdéssiu els records d'un dia tan important com el de les vostres noces.